Fa
pocs dies vam escriure sobre el repunt
de discursos d’odi
que
en aquests moments d’excepcionalitat s’estan generant tant des de
les esferes institucionals com quotidianes. Repunt dirigit a reforçar
els posicionaments geoestratègics de les diferents ‘potencies
mundials’, posant en crisi la més que necessària convivència
intercultural a nivell global, sinó que també criminalitza
col·lectius de persones i comunitats que han migrat amb qui ja
convivim.

Malgrat
aquest repunt, celebrem que la realitat sempre desautoritza la
ficció. La realitat, la que és als carrers i sobre la que sovint es
mal-informa, supera els discursos de l’odi que no tenen més
fonamentació que un sentiment de superioritat i supremacia cultural.
Relats que són ficció, ja que no
són conseqüents amb la vida comunitària. I com a mostra, un botó.

Fa
pocs dies, a través de les xarxes el Sindicat
de Manteros de Barcelona
va donar mostra sobrada de què és la convivència i què implica
el valor d’allò comunitari. En
un
audiovisual
enregistrat en un taller de confecció, mostren com posen al servei
de la comunitat el seu saber -la seva professió de costura- per
confeccionar màscares per a qui les necessiti. La lliçó del seu
testimoni, no només se cenyeix a l’acte altruista. La vertadera
lliçó és el concepte de ciutadania que destil·la. El sentit del
deure que, com a ciutadania, els vincula a les persones amb qui
conviuen simplement pel fet de tenir sabers i possibilitats
mecàniques. L’autèntica lliçó és com articulen
i defensen
el concepte de ciutadania: no cap a un deure ni «institucional», ni
de «dependència», ni «d’agraïment» -tal com des de certs
sectors s’exigiria-, sinó que el simplement
es viu
com a persones que formem part d’una comunitat.

Des
del projecte Fòrum hem tingut molta sort, i hem pogut conèixer
l’experiència de persones que ens han compartit com va ser la seva
experiència de migració.
Diem que hem tingut molta sort ja que, a través de les seves
històries de vida, tenim
l’oportunitat d’aprendre a
repensar la vida humana des de paràmetres que, malauradament, sembla
que les cultures hegemòniques i occidentalitzades hem
oblidat
per mor d’un sentit del progrés avaluat en termes de
rèdits i acumulació de privilegis. En les seves històries no només
coneixem la
duresa del seus trajectes. Coneixem tot el que ve després, segons
ens han dit, si hi ha sort. Les
dificultats que s’esdevenen d’arribar
a un lloc on s’ha de començar de nou. Trobar-se amb que, afegit al
temps que cal per aprendre a sentir-se còmode amb els codis de
comunicació, s’ha de resistir
als
prejudicis socials i la cultura de la por que permea en les relacions
socials. Abaixar les expectatives de futur a cop de realitat. Assumir
la soledat i
l’absència de xarxa.
Enfrontar-se a un
sistema burocràtic dur, complicat, laberíntic, molt allunyat de
les seves realitats. Apreciar qualsevol
experiència laboral com l’únic ham que permetrà
la subsistència,
i haver de situar en el món dels privilegis la realització
professional per més formació que es tingui. L’abocament als
marges d’una societat que marginalitza segons un sistema
meritocràtic no pensat des de l’experiència sinó des de la
competitivitat i l’excel·lència.

Malgrat
tot això, la lliçó més important és que totes aquestes persones,
en la seva quotidianitat, destinen temps i recursos a la comunitat.
Treballen pel bé comú. No només per
haver
nascut en indrets empobrits. No només per ser persones que han patit
violències. No només per que hagin experimentat en primera persona
els sistemes de rebuig i discriminació, i pugin dir sense por que
vivim en un món injust. Sinó per què la
vinculació amb la comunitat
forma part de la seva formació de vida i, per tant, objectius de
vida. Un retorn de tot l’après i viscut a la comunitat. El
convenciment de saber que és la comunitat qui
sosté i
qui transforma.

En
aquests temps que vivim, aquesta lliçó és més valuosa
que
mai. Som les persones que som vivint en el mateix planeta, en el
mateix continent, en el mateix país, en la mateixa regió, en la
mateixa ciutat, en el mateix barri, en el mateix redol. Tothom som
veïnada. No podem
privilegiar l’accés als drets humans segons origen o capital
econòmic. Simplement per què no és just i no és coherent.

Mentre
escrivim tot això, també ens hem de fer ressò de que la ficció,
els discursos de l’odi i els prejudicis culturals històricament
adscrits a la nostra manera de fer, resoldre i regular, no aturen.
Així ho coneixem a través de la denuncia
de que la Xarxa de Cures Antiracista de Barcelona
ha
tramitat per ser multades “quan
es trobaven en una ruta de distribució d’aliments destinats a
famílies migrants… Malgrat
presentar
tota la documentació justificant i mostrar-los les bosses
d’aliments». D’altra
banda, davant el tancament de fronteres, les
polítiques migratòries del nostres país es troben col·lapsades
per buits i escletxes burocràtiques que deixen en un estat de
vulnerabilitat
i criminalització a
persones migrades que no han pogut resoldre la regularització de
papers.

Sinó
repensem els nostres esquemes, si no aprenem un sistema de relacions
de confiança, sinó qüestionem la idea de poder unidireccional i
vertical a través de la que resolem la vida en comú, no hi haurà
espai per la transformació. Necessitem una cooperació
transformadora que permeti a tothom, sense excuses, participar d’allò
comunitari.

Arrel de tot això, què us sembla la decisió del Govern de Portugal?

Descarrega en PDF

La entrada #Covid19 i aprenentatge intercultural aparece primero en Foro Comunicación, Educación y Ciudadanía.