Laura Borràs, Àngela Ponzoa
Participació social de l’adolescència des d’una perspectiva feminista i comunitària.
La vida en comunitat és una condició intrínseca de l’ésser humà. Naixem, creixem, vivim i morim en llocs que ens permeten desenvolupar el nostre propi univers. Cada persona ve amb una història i aquesta evoluciona de diferents formes segons ho permeti el seu entorn.
Ens hem aglutinat a les ciutats al llarg del temps per una qüestió de practicitat però allunyada de la mirada comunitària. A Occident, aquestes es van crear seguint uns patrons, avui ja obsolets, basats en un model de vida clàssic, patriarcal i excloent.
Seguint aquest model obsolet, les ciutats han estat fonamentalment pensades per a afavorir el transport privat i mercantil, i una cultura de l’economia basada en l’intervencionisme i l’explotació. Però tal com defensa el “Col·lectiu punt 6”, gabinet d’arquitectura i urbanisme que reivindica l’exercici feminista en la gestió de la vida quotidiana, el nou model de ciutat ha de replantejar-se des d’un nou prisma social que treballi per i des de la mesura natural i humana; per i des d’una idea de la salut holística i una cultura de la cura pensada i treballada des d’una perspectiva comunitària -les veus de les dones, quanta falta ens fan!-
L’objectiu 11 del desenvolupament sostenible (ODS,11), esmena: “Les ciutats han de ser més inclusives, segures, resilients i sostenibles”. Què signifiquen aquests conceptes? Que la vida en els nuclis urbans sigui possible i còmoda per a totes les persones que habiten en ells; re-pensant-los des d’una perspectiva feminista, amb un abordatge global-local; que permeti una convivència intercultural no segregada, que accepti canvis i aculli diferents maneres de vida i, per descomptat, que siguin respectuoses amb la naturalesa i l’entorn.
Tant els col·lectius de dones, nens i nenes, persones majors, persones que han migrat, persones amb mobilitat reduïda, necessitats especials, diversitat sexual, etc. han de tenir opció a ser escoltades i que les seves opinions puguin arribar a ser implementades en els nous models urbans. Això és possible gràcies a l’urbanisme col·laboratiu, que reconeix la veu de totes les persones que habiten totes les barriades per a promoure una ciutat més inclusiva, formada per diferents visions i creada a través de patrons que responen a diverses maneres de viure.
En aquest article, ens centrarem en un dels col·lectius menys escoltats i més invisibilitzats com ho és l’adolescència: un període crucial en la vida de les persones, una època en la qual s’adopten molts dels trets que es manifesten en la vida adulta i, per tant, una època que influeix de manera significativa en el desenvolupament d’aquesta. Es tracta d’un període difícil, de molts canvis, però també un moment en el qual s’impulsen els valors, la creativitat, en la qual es disposa d’una energia vital que es pot aprofitar per a aportar idees innovadores i noves.
Adolescència i entorn urbà
L’espai públic és escàs a les ciutats. En l’adolescència és difícil fomentar valors com el respecte, l’honestedat, la tolerància, la responsabilitat etc. quan manquen zones d’esbarjo i prohibicions de diferents índoles (es prohibeix jugar a pilota, patinar, anar amb bici, trepitjar la gespa, passejar al gos…) que porta al jovent a la desvinculació i la no interacció social. Actualment, això s’ha accentuat per les noves restriccions imposades arran de la crisi de la pandèmia.
La visió capitalista del món en la qual la nostra societat s’hi troba immersa dissenya una ciutats, amb els seus carrers i les seves zones lliures, pensant i promovent un model de vida basat en la cultura del consum. D’aquesta manera, es crea un rebuig col·lectiu imperceptible a un sector de la població, com és l’adolescència, que no pot produir però a la qual s’insta a consumir sistemàticament com un exercici de promoció social. Més encara si tenim en compte la segregació cultural basada en la distinció de classe, que s’organitza de forma barrial, que es fa explícita a través del consum i que condiciona els seus processos d’accés i participació social.
Conseqüència d’això és l’aïllament i el no poder reconèixer-se en l’espai públic: un espai hegemònic en el qual l’adolescència no se sent inclosa. En conseqüència, aquest grup d’edat, en algunes situacions busca la desconnexió i provocació enfront d’un urbanisme que és hostil per a ells.
Cerca d’espais propis
El desenvolupament tecnològic incentiva encara més aquesta despersonalització i desvinculació amb la realitat i els dispositius tecnològics es converteixen en el seu espai: les pantalles de televisió i els mòbils s’han naturalitzat en les seves vides, es creuen indispensables i es converteixen en un aspecte important que pot acabar configurant la seva pròpia identitat. Per a l’adolescència, les tecnologies són un dels pocs llocs que avui dia senten que els pertany. Com es comenta en la revista món urbà: «són molt pocs els espais físics creats i pensats en les necessitats dels joves. Com a contrapartida, ells creen els seus llocs en les barres i les cantonades, en elles troben el sentiment de pertinença i creen els seus codis particulars” (Alterwain et al., 2004).
L’entorn urbà hauria de convertir-se en un lloc més actiu i amable en el qual l’adolescència pugui sentir-se escoltada, integrada i partícip. És per això, que és imprescindible reconèixer les seves veus i parar esment a les seves inquietuds i necessitats, crear més racons a la ciutat en els quals puguin compartir experiències i emocions.
Educació i espais de relació
Un dels llocs on l’adolescència pot socialitzar-se és l’escola. Els patis són aquest espai exterior que els pertany, una de les poques àrees d’esbarjo i de connexió amb la natura. Aquestes zones, igual que el seu semblant a gran escala a la ciutat, encara no satisfan les seves necessitats: tant els parcs com els patis dels centres educatius haurien de repensar-se i reconstruir-se a través d’una mirada incloent, feminista, intercultural i, sobretot, coeducativa. Són una extensió de les aules i influeixen en altres àmbits de l’educació: permeten el desenvolupament d’altres capacitats com la curiositat, la creativitat i l’autonomia, on aprenen a relacionar-se i a conèixer altres mons; una atmosfera de descans i de pertinença al mateix temps.
Els patis haurien de poder plantejar i permetre opcions de joc comuns, en els quals la competitivitat no sigui solament sinònim de poder i acció. Espais en els quals puguin co-aprendre en benefici i en el reconeixement de la comunitat; integrar-se en la naturalesa -amb les seves olors, els seus sons, els seus colors i textures!-. Que els proporcionin racons on puguin conversar, descansar, moure’s i evadir-se de les responsabilitats de l’adolescència i de les ‘motxilles’ de vida pròpies. També, aquests espais poden suposar una alternativa a les noves tecnologies i ésser un primer vincle al qual puguin traslladar i viure a la pròpia ciutat i, així, arribar a entremesclar-se i fomentar sinergies. D’aquesta manera, poden anar adquirint de manera natural les aptituds que els faran créixer com a persones i formar societats futures. Una nova manera de pensar en l’adolescència des d’una perspectiva i educació mediambiental que els commina a una relació amb l’entorn.
Per tant, és de gran interès combinar les perspectives urbana i pedagògica a l’hora de pensar aquests espais de relació per a una etapa tan crucial de la vida com és l’adolescència. Tant en projectes a gran escala – zones urbanes- com en una escala més pròxima com poden ser els barris, els parcs i els centres educatius. Només així aconseguirem una transformació global, canviar el sistema de relacions amb l’entorn des d’un aprenentatge ecofeminista i la manera de viure la vida pròpia, que també és el nostre entorn. L’espai que habitem genera impacte en la forma en què ens comuniquem amb les persones i amb el que ens envolta. Llavors, treballar-ho des d’una mirada àmplia i multidisciplinària promou la inclusivitat i la participació, i genera ambients on pertoqui i veu per a totes les persones.
L’adolescència forma part de la nostra societat: són les nostres veus del futur i han d’aprendre que la ciutat no és aquest lloc hostil que pensen, sinó que també els acull i els pertany. Convé no oblidar-ho.
Referències bibliogràfiques:
Camallonga, S. (2019). Jóvenes, espacio urbano y Derecho a la Ciudad: Aportaciones a la educación social. Foro de Educación, 17(26), 95-114. doi: http://dx.doi.org/10.14516/fde.609
Morduchowicz, R. (2008). Los jóvenes y las pantallas. Editorial Gedisa.
Ávila Fuentes, J. (2020). Patios coeducativos: reconstruir los espacios de recreo desde una mirada coeducativa inclusiva.
Col·lectiu Punt 6 i coeducació. (2020) PATIOS COEDUCATIVOS. Guía para la transformación feminista de los espacios educativos.
Col·lectiu Punt 6. (2005) Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida
http://www.mundourbano.unq.edu.ar/index.php/ano-2001/63-numero-09/120-5-la-ciudad-y-los-jovenes#6
Joana Ávila Fuentes (Trabajo final de grado UB 2019). Patios coeducativos. Reconstruir los espacios de recreo desde una mirada coeducativa e inclusiva.
La entrada OPINIÓ CRÍTICA: Ciutats sostenibles aparece primero en Foro Comunicación, Educación y Ciudadanía.
0 comentarios