Imaginem-nos les lluites de les nostres germanes del Sud com un mirall on les societats del Nord puguin veure reflectits els seus conflictes més encoberts, les incongruències menys disputades i els oblits més letals, per començar a recordar els pilars que la sostenen en peu. En aquest, la quimèrica pau occidental, d’artificial estabilitat, adverteix el seu rostre més real i desolador, i comença a repensar-se; és llavors quan neix la possibilitat del canvi. No hi ha transformació social sense la veu del Sud. No hi ha justícia global sense compromís i altaveu del Nord.

Potser la desconnexió amb la terra i amb els seus processos naturals, l’amnèsia cada vegada més present en les societats modernes occidentals respecte a la dependència dels cossos humans per i amb la naturalesa, ens hagi conduït fins a tal estat de deliri d’identitat que ens situa a anys llum de la lluita que moltes dones llatinoamericanes encapçalen, des de fa dècades, per preservar les seves aigües, terres i la vida dels seus fills/es. Potser ens fa falta comprendre el sentit global de la seva lluita local i silenciada, o potser precisem d’un símil, una referència, que ens porti a mirar-nos les unes a les altres, a nosaltres mateixes, per adonar-nos que els seus conflictes són el preu del nostre silenci, i els seus cants de resistència , el crit d’esperança que comença a despertar les nostres consciències.

Elles són “Las Damas Azules”, qui encarnen el pilar de la vida en les seves famílies i comunitats; les camperoles que cuiden la terra, abasteixen d’aigua les seves cases i alimenten els seus fills/es, a pobles i ciutats senceres, i les dones urbanites que lluiten per tirar endavant les seves famílies entre caòtiques selves d’asfalt. Quan les expulsen dels seus territoris, soscaven les seves terres i assequen i contaminen els rius, també els seus cossos, que resisteixen a l’extermini i a la humiliació, són minats, vexats i criminalitzats. I llavors, comencen a desentranyar quelcom que ningú més que elles podria mai comprendre millor: la no tan casual connivència del capitalisme neoliberal-neocolonial-extractivista amb el patriarcat. Un destructiu conveni entre el capital, la avarícia i l’afany de perpetuar les jerarquies socials, que trama la blindada del gènere, amb el fi de legitimar l’explotació “d’aquelles meitats” que es consideren secundaries i intranscendents; una desraó convertida en hegemonia, en mantra del desenvolupament, que enfonsa les seves arrels en la negociació de l’eco-dependència i interdependència de la humanitat.

Per això, la revolució comença en el seu propi territori-cos: elles plantegen l’alliberació del territori-cos de les dones com a principi d’emancipació que s’estén fins la rendició de la “Pachamama” i dels pobles mil·lenaris. Visibilitzar i analitzar totes les violències que pateixen com a dones en el context miner, i polemitzar els seus orígens, es converteix en la seva principal eina de lucidesa: cosa que les portarà a aliar-se, per cuidar-se, formar-se, empoderar-se, defensar, confrontar, i proposar i exigir l’alternativa eco-feminista; es tracta de defensar allò més essencial, pensant, per sobre de tot, en les lluites de qui les precedeix i les vides de les seves successores.

Les dones de Cajamarca, Celendín i Bambamarca, malgrat les amenaces i les persecucions, aconsegueixen, juntament a les seves germanes, a través de mobilitzacions massives i la cooperació en xarxa, paralitzar el projecte miner de Conga. El megaprojecte, adjudicat pel govern peruà de forma fraudulenta a la companyia minera Yanacocha (l’accionista principal de la qual és l’estatunidenca “Newmont Mining Corporation”), pretenia travessar cinc llacunes situades en capçaleres de conques per buscar or, cosa que constitueix un greu atemptat contra el dret humà a l’aigua, a la salut i a la sobirania alimentaria de la població cajamarquina. Però el significat i l’efecte transformador de l’eventual victòria del poble cajamarquino va molt més enllà de les fronteres del Perú i de les decisions del seu govern, autoritats i accionistes miners. La victòria real radica en la ressonància del seu missatge al llarg i ample del territori global, la qual cosa requereix el compromís i activisme de la població del Nord.

I és amb aquesta comesa en ment que Bérengère Sarrazin, periodista i voluntària d’Enginyeria Sense Fronteres, decideix aliar-se a la lluita de les dones cajamarquinas i produir el documental “Las Damas Azules”, al qual aquestes defensores de vida donaran, a més del seu nom, el seu temps, confiança, coneixement, sentiments , sensacions i veu. Una obra que recol·lecta els testimonis de denuncia i resistència, les seves reflexions i propostes, per donar llum a una visió del conflicte miner des d’una perspectiva oculta davant els ulls de la comunitat internacional: la col·lisió manifesta en els països del Sud com a reflex de la necessitat de les societats occidentals de disputar l’aparent ordre i aliar-se a les veus rebels que adverteixen d’una destrucció imminent, on ja no caben les diferències entre Nord i Sud, on l’única raó de ser consisteix en la salvaguarda de la pròpia existència.

“Si hem de morir per la nostra terra, pels nostres fills, ho farem… morirem orgulloses defensant-la; pitjor morir de braços creuats o esclavitzades, o lentament contaminades”. És una de les veritats punyents que podem escoltar en aquesta obra produïda per l’ONG Enginyeria Sense Fronteres Catalunya amb el suport de “Dev Reporter Network”; un missatge que contrasta amb les boniques melodies i cants que l’acompanyen, que neixen de les entranyes de qui comença a patir les conseqüències de l’escassetat i la contaminació de l’aigua, “que baixa amb una forta olor que malmet la pell, que fa que cremin els ulls i les fosses nasals”… i amb aquesta acidesa, com l’aigua danyada per l’activitat minera, ens arriben les reflexions d’aquestes dones, que couen en les consciències de qui sentim que la vida a les ciutats és cada vegada menys suportable, que els nostres pobles i zones rurals són despullats de la seva essència agrícola per convertir-se poc a poc en imperis dels oligopolis energètics, en autopistes elèctriques, o bombolles de confort per les classes més privilegiades, i que el nostre model de desenvolupament no es aliè a les problemàtiques derivades de la mineria i altres modalitats d’explotació capitalista i imperialista a regions llatinoamericanes com Cajamarca.

Però de res serviria comprendre l’acritud del seu missatge si no hi hagués una memòria de victòries i resistències passades per impulsar el motor del canvi, ni projectes i propostes alternatives per projectar i construir nous models on totes les vides mereixin la pena ser viscudes. Els cants vibrants d’aquestes dones, molt presents al llarg del documental, representen aquest component vital d’esperança per la transformació social, que ens convida a unir-nos a la seva lluita a través de la denúncia, de cara a aconseguir que els seus conflictes puguin desembocar en justícia social i ambiental, i a comprendre la insensatesa de seguir reproduint un sistema que se sosté gràcies a l’explotació i el saqueig de la mare naturalesa en una societat eco-dependent i l’explotació i divisió dels cossos devaluats en una societat interdependent. És per això, que el missatge de “Las Damas Azules” resulta vital de cara a revaloritzar la mare terra, la dona i la funció reproductora a la qual s’ha vist històricament sotmesa, com els pilars d’una vida digna. D’això es pot interpretar una interpel·lació a la unificació de les forces feministes amb forces antiimperialistes: no es pot pretendre defensar la natura contra l’imperialisme menyspreant el feminisme, així com no es pot defensar l’alliberació feminista sense tenir en compte la defensa de la “Pachamama”, la qual exigeix la immediata aniquilació de l’imperialisme i el capitalisme patriarcal. És el missatge que ens han entregant “Las Damas Azules”, convertint-se així en el mirall que necessitem per no perdre el Nort.

Article publicat publicat al Regió 7 el 12/03/2018.

Jone Bilbao López de Armentia

Voluntària d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya

The post “Las Damas azules”: Confrontant la mina a cel obert per teixir xarxes de solidaritat posant la vida al centre appeared first on ESF.