Esgarrifa que un mitjà de comunicació, tingui l’abastiment que tingui, publiqui en les seves xarxes socials un comentari com aquest. Però és que la notícia no és millor. Plena d’inexactituds, instrumentalitza els indicadors -que considera fonts-, a voluntat.
No és només un problema d’ètica, sinó de responsabilitat i exercici periodístic.

Context:
En la darrera setmana, Minneapolis i la política dels EUA es troba immersa en un clima de tensió i protesta de diferents comunitats per la mort d’un home negre a mans d’un policia blanc en un exercici d’arrest. Un fet que no és nou, que porta a l’esquena centenars d’anys de cultura racialitzada basada en la supremacia blanca, hereva de l’exercici del colonialisme, tants anys naturalitzat i fins i tot disculpat i que, com no podia ser d’altra manera, té repercussions en la gestió governamental del país.
Aquest exercici de violència obre un debat i malestar sobre la brutalitat policial i les seves tècniques d’arrest, control i repressió, i el racisme institucionalitzat que es deriva d’unes pràctiques criminalitzadores que han convertit els col·lectius racialitzats i històricament marginalitzats en aquell sector de la població que més presencia té en les presons i que s’identifiquen com a ‘naturalment’ problemàtiques.
L’article que ens ocupa, vol centrar aquest debat tot apel·lant al pensament ‘lògic’ i ‘racional’ per intentar presentar una mirada objectiva que desvinculi ‘racisme i brutalitat’. Ara bé, la seva argumentació és plena d’asseveracions inexactes tant en l’àmbit científic com periodístic.

Primer:
L’article comença esmentant que un policia ha mort un home de «raça negra». A hores d’ara, xerrar de races, és un error. No hi ha races sinó processos de racialització. Un procés que, al llarg del colonialisme, acompanyat d’un cientifisme insistent en demostrar la supremacia dels colonitzadors (blancs, europeus), es dedicà a catalogar les diferències conductuals i antropomòrfiques entre persones de diferents orígens culturals i territorials. Passant per alt, entre altres coses, els sistemes de relacions que les cultures han construït amb el seu entorn -la mirada europea estava estupefacta amb el fet que anessin ‘despullats’ i visquessin assilvestrats-; passant per alt els seus sistemes de relació i governança -que visquessin tots en comunitat o en comunes fou identificat com antihigiènic, com a poc-; i imposant d’aquesta manera les idees de cultura, educació, civilització, política i economia dels europeus no com aquella més efectiva en termes de productivitat sinó també com les més justes i les més dignes.
Més enllà d’aquest exercici profundament ideològic, el terme raça es troba més que qüestionat a ulls de la ciència.

Segon:
Els indicadors no poden considerar-se fons neutres només per què existeixen. Hem de pensar i saber interpretar les dades. Tenir en compte que algú les haurà creades i per algun interès. I, sobretot, la vigilància epistèmica que tota professió vinculada amb el pensament institucional, educació i periodisme sense anar més lluny, han de tenir en compte per interrogar-les a la llum de la veritat. Un exercici que la sociologia de la comunicació ha treballat àmpliament. Un exercici, el de l’objectivitat, que implica no només contrarestar les dades sinó també qüestionar-les. Moltes vegades el sentit comú és el que hauria d’acompanyar aquest exercici de vigilància o objectivitat. Sentit comú del que Salvador Cardús, sociòleg especialitzat en comunicació (@salvadorcardus) en lamentava la seva pèrdua com a símptoma del mal del relativisme contemporani, que ha fet la professió periodística entre gandula i obsessionada pel datisme i l’impacte.

Donar per verídica l’afirmació emmascarada d’una falsa lògica que sentència que si bé la població negra no és més que el 12% del total, però són el 70% de les persones vinculades amb el tràfic de drogues, hauria d’exclamar per ella mateixa. No només per la poca raonabilitat que té l’afirmació -de veres creiem que només les persones racialitzades trafiquen?-; sinó per què, en ella mateixa, subscriu tots els prejudicis ideològics consolidats en el colonialisme que, al llarg dels anys, s’han naturalitzat com prejudicis socioculturals i socioeconòmics. Subscriu la mala idea que la ‘raça negra’ és salvatge, està per educar i per civilitzar i, és clar, són el mal de la nostra societat.
Ni un sol comentari als factors o als condicionants contextuals, ambientals, econòmics, etc. que expliquin els processos d’empobriment, marginalització i violència sistèmica que recau sobre les persones migrades o la diversitat cultural. Ni una sola paraula o interrogació de les dades que posi en evidència que, per desigualtat econòmica i rebuig social, s’obligui a viure a les persones marginalitzades pel sistema en barris perifèrics amb poca infraestructura, allunyada de la neuràlgia de la participació social, econòmica i cultural; que per desigualtat social i cultural, tinguin dificultats a accedir a la cultura educativa i laboral hegemònica. Que expliqui que son població ‘vigilada’ a ulls de qui defensen un ordre social basat en un exercici occidentalista i classista. Si hi ha una idea d’heroïcitat que defensa certs comportaments com a civilitzats en detriment d’uns altres, sempre hi haurà la identificació de l’anti-heroïcitat, la construcció institucional de les perfectes amenaces al sistema.

En el moment en què ens creiem les dades o les fonts -gran error periodístic- que es legitimen sobre una premissa objectivament injusta i impossible, perdem tot exercici d’objectivitat, lògica i racionalitat.

Tercera:
Hi ha un problema ideològic de fons en l’afirmació «no es pot vincular la violència institucional amb la brutalitat policial». Més que un problema, és demostrar un fort desconeixement sobre l’exercici ideològic en si mateix. És demostrar un fort desconeixement dels mecanismes sobre els quals es construeixen els discursos de l’odi -racistes, misògins, de classe, culturals, etc.- que, no són altres, que els de la violència.
Si tenim unes dades que, en elles mateixes, revelen injustícia i que són fruit de fiscalitzar certs col·lectius i persones per sobre d’uns altres. Si no sabem interrogar-les: per quines economies es trafica en drogues? Si no sabem reconèixer la mateixa estructura com a jerarquia i violenta en si mateixa, mai podrem ser professionals de la comunicació. La feina de qui comunica és estudiar de manera continuada. Formar-se, precisament, sobre allò que informa que no és res més que la realitat social. Per tant, davant d’un article com aquest, pretesament lògic i racional, falta el més fonamental: conèixer la història, conèixer la nostra realitat.

Quarta:
En aquest article es nega el dret a la pròpia veu de qui la protagonitza. Perquè s’entengui, és una sort de ‘whitesplaining’: tu et queixes, però jo t’explico la veritat. Exercici que desautoritza la realitat i les veus de les persones que, no ho confonguem, no es queixen sinó que eleven a una protesta organitzada una injustícia històrica encara avui no resolta. Una injustícia que ha naturalitzat la violència i racisme institucional. No reconeix les veus de les persones negres com a autoritzades. Les corregeix a cop de lògica occidentalista, malament aquesta lògica estigui plena d’inexactituds, incoherències, i profundament tendenciosa.

L’intent de despolititzar la notícia tot fent referència a l’historial policial de la persona assassinada, justifica l’acció brutal, justifica el biaix racialitzador, tot saltant-se el més evident: no ha estat una mort sinó un homicidi.

*Alerta, per favor. Aquesta societat post-Covid19 a la que ens enfrontam cercarà, com a simple exercici de supervivència dels privilegis ideològics, no només accions humanes injustes sinó també un clima informatiu que recolzarà les hegemonies. Alerta, per favor, en no autoritzar-les ni en entrar en debats estèrils. La subjectivitat, la injustícia i el privilegi poden desmuntar-se en sí mateixes. Fem aquest exercici.

Descarrega en Pdf

La entrada MALA PRÀCTICA: Discurs de l’odi i periodisme ineficient aparece primero en Foro Comunicación, Educación y Ciudadanía.